Widgets d’accessibilitat: què fan de veritat (i què no)

Si has buscat «accessibilitat web» últimament, segur que t’ha aparegut una icona rodona, normalment blava, a la cantonada d’alguna pàgina. És un widget d’accessibilitat. N’hi ha desenes al mercat, com accessiBe, UserWay, i variants integrades en plugins de WordPress com el que fem servir nosaltres mateixos. La comunitat d’accessibilitat els té molt mal vist en general, i amb arguments sòlids. Nosaltres en tenim un instal·lat a la nostra pròpia web. Per això volem parlar-ne sense embuts: què fan de veritat, què no, i per què el fem servir igualment.

Què és, exactament, un widget d’accessibilitat

És un script que s’afegeix a una pàgina web i mostra un menú flotant amb opcions: augmentar la mida del text, canviar el contrast, activar un lector de pantalla bàsic, ajustar l’espaiat entre línies, activar tipografies especials, ressaltar enllaços i títols. L’usuari l’obre, tria les opcions que necessita, i la pàgina canvia al moment, sense recarregar.

Alguns, més avançats, prometen anar més enllà: escanejar el codi de la pàgina i afegir automàticament etiquetes ARIA o text alternatiu allà on falten, mitjançant intel·ligència artificial. És precisament aquesta segona categoria la que genera més controvèrsia, i val la pena entendre per què.

Per què la comunitat d’accessibilitat n’és tan crítica

No és una qüestió d’estètica ni de moda. Hi ha tres arguments concrets, i els tres tenen dades al darrere.

Primer: no toquen el codi font. Un widget no corregeix una estructura de capçaleres mal feta, no afegeix un alt correcte a una imatge que no en té, no arregla un formulari sense etiquetes associades. Bona part dels criteris WCAG que fan que una web sigui realment accessible per a algú que fa servir lector de pantalla a diari depenen exactament d’això: marcatge net, semàntica correcta, relacions entre elements ben fetes (criteris com 1.1.1 Contingut no textual, 1.3.1 Informació i relacions, o 4.1.2 Nom, funció, valor). Cap botó de superfície ho arregla, perquè el problema és al codi, no a la pantalla.

Els widgets «intel·ligents» que prometen afegir etiquetes automàticament amb IA tenen un problema afegit: quan l’eina endevina malament què representa una imatge o quina funció té un botó, no deixa l’element sense etiqueta, li posa una etiqueta incorrecta. Per a un usuari de lector de pantalla, una descripció equivocada pot ser pitjor que cap descripció, perquè genera confusió activa en lloc de silenci.

Segon: poden empitjorar l’experiència real. Les dades dels propis usuaris de lectors de pantalla ho confirmen: en enquestes com la de WebAIM, una part important diu que els widgets d’aquest tipus els compliquen la navegació en lloc de facilitar-la. El motiu és senzill: aquestes persones ja porten el seu propi lector de pantalla configurat al seu gust, des de fa anys. Un script extern que s’injecta per sobre de la pàgina pot interferir amb aquesta configuració, generar anuncis duplicats, o bloquejar dreceres de teclat que l’usuari fa servir habitualment a totes les webs.

Tercer: no et protegeixen legalment. Tenir un widget instal·lat no equival a complir la normativa. Hi ha casos documentats, especialment als Estats Units, d’empreses amb un widget actiu que han perdut demandes per incompliment d’accessibilitat igualment, i en algun cas, l’existència del widget s’ha interpretat com un intent de solució ràpida de cara enfora, sense feina real al darrere. La llei mira el resultat, si una persona amb discapacitat pot fer servir la web, no si has instal·lat un pegat.

El que sí que fa i on els límits són evidents

Dit això, seria deshonest dir que no serveixen per res. Si repasses els «perfils d’accessibilitat» que sol oferir un widget d’aquest tipus, n’hi ha que aguanten bé l’escrutini, i n’hi ha un que és l’exemple clàssic de per què la comunitat els critica. Val la pena ser igual de rigorós a favor que en contra.

Convulsions i epilèpsia. Aquest és, probablement, el cas amb la base més sòlida de tots. Aturar animacions i contingut parpellejant respon a un criteri WCAG explícit (2.3.1, llindar de flaixos), perquè un flaix mal calculat pot desencadenar una crisi en una persona amb epilèpsia fotosensible. Un botó que talla l’animació a l’instant, fins i tot abans que el codi de la pàgina estigui revisat a fons, és una mesura de seguretat real i immediata. És especialment útil quan el contingut de risc ve d’un tercer, per exemple un anunci o un vídeo incrustat, que el propietari de la web no controla del tot. Aquí el widget no és cosmètica, és protecció.

Daltonisme. També sòlid. Els filtres de color per a daltonisme (daltonització) són una tècnica amb base tècnica real, no inventada pel màrqueting del widget: existeixen extensions de navegador dedicades només a això, i s’usen en entorns professionals de disseny. Té sentit com a ajuda complementària, sobretot en webs que encara no han corregit els llocs on només el color distingeix informació (criteri WCAG 1.4.1). No substitueix corregir el codi, però mentre el codi no està corregit, fa una funció real.

Una persona gran amb problemes de vista. Tècnicament, el seu navegador ja li permet ampliar el text (Ctrl i +, o el zoom del mòbil) a qualsevol web, no només a la teva. El problema és que moltes persones grans no ho saben, i mai ho descobriran per si soles —no perquè no puguin, sinó perquè ningú els ho ha ensenyat i no és evident que existeixi. Si veuen una icona visible, en el seu idioma, amb un botó gran que diu «Text més gran», la fan servir sense pensar-s’ho dues vegades. No és una solució tècnicament superior a l’eina del navegador: és una solució que la persona troba i fa servir, i això té un valor pràctic real per a aquest col·lectiu concret, encara que sigui un valor de descobribilitat i no de tecnologia punta.

El contrapunt: ceguesa. I aquí hi ha l’exemple que la pròpia comunitat d’accessibilitat fa servir per explicar per què els overlays fallen. Una persona totalment cega ja porta el seu propi lector de pantalla, JAWS, NVDA, VoiceOver, configurat i integrat al sistema des de fa anys. Per arribar a obrir el «perfil de ceguesa» del widget, hauria de poder localitzar i activar aquell botó sense ajuda… cosa que, si realment no hi veu, només pot fer si ja té el seu lector propi activat. En aquest cas el botó gairebé mai l’arribarà a prémer la persona a qui diu que va dirigit. És el mirall exacte del cas de la gent gran: allà el botó es troba i es fa servir; aquí, estructuralment, no.

La diferència entre els quatre casos no és casualitat: funciona quan soluciona alguna cosa que l’usuari no sap fer per si sol i que no entra en conflicte amb cap eina que ja faci servir (gent gran, daltonisme) o quan actua com a mesura de protecció immediata davant un risc real (epilèpsia). Falla quan suposa que l’usuari arribarà al botó sense tenir ja la solució muntada (ceguesa).

Com saber si t’estan venent fum

Si algú et proposa un widget d’accessibilitat per a la teva web, ja sigui un proveïdor extern o el teu propi equip intern, aquestes quatre preguntes et diran de seguida si parlen amb rigor o amb màrqueting:

1. «El widget substitueix l’auditoria, o hi complementa?» Si la resposta és que el widget per si sol et fa complir la normativa, desconfia. Cap eina de superfície substitueix revisar i corregir el codi.
2. «Què passa amb els criteris que no es poden arreglar des de fora del codi?» Si no saben respondre, és que no han revisat mai el codi real, només han instal·lat un script.
3. «Té declaració d’accessibilitat pròpia, conforme al RD 1112/2018 o la Llei 11/2023?» Una declaració seriosa explica què s’ha corregit al codi i què fa el widget per separat. Si tot es barreja en una frase genèrica, és senyal d’alarma.
4. «Què passa si l’usuari ja té el seu propi lector de pantalla configurat?» Si no tenen resposta, no han parlat mai amb una persona amb discapacitat visual que en faci servir un de debò.

Llavors, val la pena tenir-ne un?

La nostra resposta: sí, com a complement, no com a solució.

Si una web ja té el codi ben fet, com ara contrast correcte, estructura semàntica neta, formularis ben etiquetats, navegació de teclat funcional, imatges amb text alternatiu real, un widget pot afegir una capa extra de comoditat per a alguns visitants, especialment els que no saben que ja tenen aquestes opcions al seu navegador o sistema operatiu. És una xarxa de seguretat per a qui no és expert digital, no un substitut de la feina de base.

El problema mai ha estat el widget en si. És quan es ven com si fos la solució completa. Per això, quan fem una auditoria, separem sempre les dues coses: d’una banda, les correccions tècniques al codi que fan que la teva web compleixi de debò la normativa; de l’altra, eines de comoditat addicional com aquesta, que poden sumar, però mai substituir.

Vols saber si la teva web té problemes d’accessibilitat reals, més enllà de qualsevol widget? Prova el nostre escàner gratuït i obtindràs un informe basat en axe-core, l’estàndard tècnic que fan servir els auditors professionals.